Primerament em va sobtar que totes les fotografies que formaven l'exposició eren en blanc i negre, juntament amb que quasi bé tot eren il·lustracions de paisatges i animals. Primer, vaig visitar l'exposició integrament sense saber-ne res, i em vaig adonar de la gran bellesa que poden arribar a transmetre fotografies tan simples com un animal.
A continuació, vaig llegir el folletó que se'ns va donar a classe i vaig començar a adonar-me'n del tema de l'exposició. Amb el gran seguit de fotografies, l'autor busca reflectir el sentit que l'humanitat provoca a la terra últimament; la destrucció dels paisatges i races d'animals de manera no controlada. Així, l'autor intenta transmetre la gran bellesa que la terra té, i per tant, donar consciència a la gent de que la gran bellesa de la terra probablement està sent destruïda per la simple "vida normal i habitual" que els humans portem.
L'exposició es divideix en 5 espais: L'Antàrtida i els confins del sud, Els santuaris, Àfrica, Les terres del nord i L'Amazònia i el Pantanal. Amb aquesta divisió, l'autor aconsegueix fer veure l'espectador que en gairebé tots els indrets de la terra encara queda bellesa natural.
Personalment, l'exposició em va fer reflexionar en un grau elevat. Vivim en un món completament organitzat, cívic i urbà; però és realment això la bellesa de la terra? La terra encara conté molta bellesa purament natural, i això fa tornar a gent com nosaltres, que vivim a les ciutats, al principi de la terra, als seus orígens... Al Gènesi.
Com a conclusió, recomanaria a qualsevol persona aquesta exposició, ja que dóna una gran consciència sobre la terra i la bellesa que encara hi roman en aquesta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario